Jo pos per testimoni les gavines

4.1/5 ( ratings)

Carme Riera va aconseguir un èxit de públic molt notable amb la seva primera obra, Te deix, amor, la mar com a penyora , un llibre de contes en la línia del qual hem de situar aquesta nova col·lecció, de títol igualment suggestiu, Jo pos per testimoni les gavines. En aquest llibre la temàtica de C. Riera gira a l'entorn de dos eixos fonamentals: a) les anormalitats mentals i sexuals, i b) la condició femenina; a aquests temes, en algun moment, se'ls combina el de les conseqüències de la guerra civil o el record de l'estimat desaparegut a "D'un temps, d'uns ulls". No es tracta d'una elecció motivada només per atzars biogràfics i biològics, sinó d'una opció presa
amb una consciència clara per una escriptora que es revela molt segura dels seus recursos. Davant d'aquesta obra, per damunt del seu valor testimonial, subversiu o de denúncia, hi plana una qualitat poètica que la reclama per a la literatura entesa en el sentit més estricte. C. Riera té una idea molt definida de què és la literatura i de com l'ha de fer . D'aquí i d'una sensibilitat atenta i refinada, l'escriptura de C. Riera n'obté modulacions d'efecte segur en lectors educats literàriament en els cànons de
la prosa poètica i sentimentalment en els de la moral burgesa opressiva de la nostra trista postguerra. Així, l'elaboració estilística és un mitjà d'eficàcia indiscutible per tractar temes mínims, emocions o moviments a penes perceptibles i obsessions que limiten amb la follia o el meravellós. El procediment més utilitzat és el monòleg , que permet de centrar el discurs en un tema únic desenrotllat fins a obtenir-ne una situació límit ("Marc-Miquel" o "Es nus, es buit", de la mateixa manera que permet de crear figures preferentment femenines, d'una força i un dramatisme notables, totes marcades per una moral esclafadora, que impedeix que s'hi regirin en contra, per bé que en algun conte se'ns exposen camins: el suïcidi , l'inici d'una reflexió crítica o la independència . L'homosexualitat femenina rep un tractament de gran delicadesa a Jo pos per testimoni les gavines, o a "L'hostessa del número dotze" . En conjunt, com a final, una confirmació
del talent que ja Carme Riera havia demostrat al seu primer llibre, sense que ara s'hi puguin afegir qualificatius.
Enric Sullà